Margarita Andreu  /  Textos
Margarita Andreu i la poètica de l'espai Català
Henry Meyric Hughes
‘La poètica de l'espai', títol del cèlebre llibre de Gaston Bachelard, escrit en 1958 i subtitulat ‘Una mirada clàssica cap a la manera d'experimentar els llocs íntims', és també el títol que he escollit per al meu breu assaig sobre aquesta exposició. Quan vaig començar a escriure'l, encara no havia vist, experimentat o explorat personalment l'espai expositiu d'Espai Ubú, remodelat en aquesta ocasió segons els desitjos de Margarita Andreu. Però Bachelard ens brinda una entrada al recordar-nos subtilment els aspectes fenomenològics, psicoanalítics i psicològics de l'espai (‘L'espai habitat transcendeix l'espai geomètric'). Per a ell, el punt de partida és una reflexió sobre el fet que ‘...cada racó d' una casa, cada cantonada d'una habitació, cada centímetre d'espai reclòs en el que ens agrada amagar-nos o aïllar-nos, és un símbol de la imaginació', en el que convé entrar en un estat gairebé de tràngol. Aquí portem les nostres vides, i els nostres records; aquest espai domèstic és a la vegada refugi i punt de trobada amb el món exterior. Com diria un altre escriptor, Georges Perec, obsessionat també ell amb la poètica de l'espai: ‘‘Has de tenir una contrasenya, travessar el llindar, mostrar la documentació, comunicar-te.'

A l'espai de la galeria, Andreu ha col•locat panells de policarbonat gruixut i opac, que van del sostre a terra i cobreixen parcialment les obertures dels grans finestrals. A manera de pantalles, aquests panells serveixen per projectar vídeos de ritmes diversos, visibles pels dos costats, que filtren els sons ambientals, la llum del sol, les ombres, el capvespre. Aquests vídeos dissolen les barreres entre l'interior i l'exterior i posen l'espai sencer en moviment amb una sèrie d'evocacions mentals i temporals. Les imatges que Andreu ens mostra, i l'ús que d'elles fa, són gairebé una antologia de la seva obra dels últims deu o quinze anys. Són fragments efímers que l'artista denomina ‘mostres' o ‘demostracions' del que pretén mostrar. Són projeccions dels records d'una vida, en temps real i a l'espai real, desestabilitzades pels efectes de la llum, el moviment i el so. Estan basades en imatges d'objectes i detalls d'objectes, aparentment banals però carregats de significacions personals. Procedeixen de ‘noves preses' d'escenes ja filmades, com la vista de la reixa darrere de la Biblioteca Lenin a Moscou, o un detall d'un paisatge dels Pirineus, que tenen associacions personals per a l'artista, però que en els dos casos estan barrejades, en primer pla, o ampliades, fins a resultar pràcticament irreconeixibles: elements naturals i artificials s'assemblen uns a altres; i la reixa, o retícula, es converteix en una representació d'una espècie de xarxa orgànica al connectar records i objectes invisibles, al temps que les pedres a terra aparenten els píxels de qualsevol pantalla de televisió. Retícules, xarxes i píxels són en si mateixos metàfores de les relacions entre el món visible i l'invisible, i entre el món natural i l'artificial. Són pells i elements estructurals que bé poden servir de metàfores de l'àmbit social, i així van ser utilitzades amb gran efectivitat per Helio Oiticica, un artista amb el qual Andreu comparteix certes afinitats estètiques. Els motius dispars i minimalistes que Andreu utilitza de manera aparentment casual són abstraccions distorsionades que curiosament es concretizan mitjançant una extensa gamma de recursos tècnics. Van més enllà del reconeixement immediat i generen tota una sèrie de correspondències inesperades i espontànies, no només entre elles sinó amb la xarxa d'associacions que les envolta. Entrar a la sala, per tant, és experimentar el contrari de la ‘mort' a la qual es referia Brian O'Doherty en la seva descripció de l'ull incorpori al qual queda reduït l'espectador a l'entrar en el cub blanc. Per contra, aquí ens sentim atrets per una multitud d'alteracions subtils, addicions i superposicions del teixit físic, fins al punt que ens és difícil situar-nos en aquest ‘món en una caixa'.

Per a Andreu, moviment és significació, el pinzell que genera la imatge a partir dels escassos materials en la seva paleta, o per dir-ho de manera més literal, la càmera fotogràfica que substitueix a l'ull com finestra de l'ànima a l'explorar l'espai circumdant i extrapolar els diversos elements fins a enfocar, o descartar, els objectes que entreveu. L 'artista, veient sense ser vista, o bé mou la càmera fotogràfica per fixar-se en el subjecte, o bé decideix enfocar o desenfocar l'objecte. De qualsevol manera, és la seva mà invisible la que conscientment manipula la imatge. O per anar més lluny, potser és la seva mà sobre el ratolí de l'ordinador, la que deixa anar, mental i físicament, la imaginació. I nosaltres, mentre que espectadors, ens sentim atrets cap als moviments d'aquesta mà, càmera fotogràfica i objecte, i cap als moviments de l'ànima que impulsen aquests processos.

Així doncs, el que queda no són tant ‘mostres' com ‘preses (‘preses de vistes', ‘preses de consciència'), difícilment traduïbles com ‘captures' (¿captius, potser? O la més transitiva, ‘captacions?). En qualsevol cas, la mà que condueix la càmera fotogràfica, o el ratolí, capta el moviment amb un gest i ho converteix en imatge la prolongació de la qual en el temps genera nous significats, tant en les nostres percepcions com en la nostra forma d'interpretar-les. (L'artista veu aquí un paral•lel literari amb una de les seves novel•les favorites, ‘Tristram Shandy' de Lawrence Sterne, en la que tots els elements de la narració estan en un procés constant de transformació que genera nous i sorprenents significats).

Finalment, i més enllà d'aquests mètodes sincrètics, ens trobem també amb un canvi continu de significació, amb un desplaçament d'un objecte a un altre, d'una idea a una altra, d'una tècnica de representació, o realitat, a una altra, mitjançant un procés gairebé de contagi, que es regeix per unes normes arbitràries però predictibles. De nou, podríem establir aquí una comparació amb una altra obra literària – ‘Ulisses' de James Joyce, per exemple – en la que les paraules cobren vida pròpia i assumeixen nous significats que escapen al control conscient de l'autor, però que són rics en textura, so i associacions evocadores. A un nivell més profund, se'ns invita també a pensar en les interrelacions entre totes les coses, i la manera com d'elles sorgeix l’unitat latent en tot procés creatiu. Mitjançant una improvisació de virtuós, l'artista busca possibilitats per a una significació més profunda. En les evocadores paraules de Bachelard: ‘El pols del món batega darrere la meva porta.'