Margarita Andreu  /  Textos
Glòria Bosch Català
Gir

El pensament “sent” els límits de totes les coses
mentre que la sensació “pensa” que totes són il·limitades.

Rafael Argullol, El caçador d’instants.


La ment actua a una gran velocitat, associa, vincula, tria... Pensar imatges visuals és contemplar totes les combinacions possibles, una font inesgotable de relacions i associacions. Sempre estem instal·lats en un encreuament, en una xarxa de camins, i aquests instants són un crit d’atenció que ens atrapa de manera incondicional. Aquell frec que hi veia Ian Carr-Harris*, el frec que et permet començar de nou cada vegada, on apareix l’instant fortuït, únic i precís que, com una crida, t’atura per anar-hi tot darrera. El camí està marcat per la llum, el color, l’espai..., però és aquell temps fugit, la suma i la superposició d’instants, la percepció del moviment, el que construeix els nostres itineraris per la vida. Aquest transitar sobre la fragilitat d’un instant que se’ns desfà i insistir amb el mecanisme mental vers la potencialitat, perquè Margarita Andreu juga amb la mutació: la que ve de fora i transforma la peça (llum, color...) i la que es projecta des del propi moviment de l’obra (absorbir/ reflectir). De fet, és reduir a l’abstracció des d’un contingut real i ampliar les possibilitats de percepció.
Les seves obres són espais efímers on transita la llum i el temps, el caminant i qui espera... Són un paisatge humà, un entramat de relacions humanes que conformen la seva memòria, i el que interessa és la necessitat de captar allò que se’ns escapa en relació a l’arquitectura, l’objecte, l’home... Capturar el ritme, l’instant, tot allò que conflueix en un itinerari marcat pels canvis continuats, aquell trànsit de ser en el temps que veia Saramago i la subtilesa d’un reflex en constant transformació, perquè l’instant és en si mateix un moment de llum, color, espai, ombra...Una memòria humana de trajectes desarticulats en el temps, que no impliquen cap mena d’estratificació ni seqüència, a no ser que sigui retenir la memòria invisible del temps, l’absència i el buit que ens permet reconèixer la fragilitat d’un instant viscut.

Gir és l’invisible. La peça és i no és. Una base permet l’articulació del vidre com a finestra mòbil que, gairebé sense percepció del límit, retalla amb la màxima subtilesa l’esdevenir. L’aparença és descriptible, però res no és aquesta aparença i amb el moviment es transforma als ulls de l’espectador. El joc està entre la mobilitat de qui observa i el de la mateixa obra. Cal cercar el fons en l’autora, en la seva ficció, en la idea de compartimentació, en el fragment que també esdevé ficció en la ment de qui observa. És un vist i no vist on et quedes amb l’instant que has deixat de veure. De fet, tot és conseqüència del gest, perquè les imatges visuals les enfoquem, però el que apareix és un munt de colors i formes efímeres... La solució no està en la imatge concreta sinó en les possibilitats, en la multiplicitat potencial, en la capacitat mutant... i el resultat, sempre obert, és la suma de totes aquestes imatges.

Si tornem a la peça, veurem que se’ns escapa i tot esdevé un tramat fet de superposicions, d’aparences que retenen l’instant entre l’aparició subtil, fràgil, i la desaparició, l’absència... Gir és l’entramat de relacions humanes, aquest paisatge que es crea des de la transparència més neutre, des de l’arquitectura interior com a retícula, però sense materialitat, sense el pes del volum... Margarita Andreu alleugera tant els components de l’obra que esdevé una arquitectura invisible feta d’atmosferes, una arquitectura no pensada per gaudir de la permanència sinó per absorbir el trànsit del ser, del món i de les coses. Gir és tan sols un cos que transforma l’espai, el nostre sentit de percepció, la nostra relació amb l’espai, i la construcció és un dibuix mòbil.


Recinte

M’agradaria, de tant en tant, contemplar l’existència des de l’”altre” costat.
(...) M’agradaria mirar-me des de fora, pensar sobre mi amb una ment externa.
Especialment m’agradaria “sentir-me” a través dels sentits del món.
Rafael Argullol. El caçador d’instants.


Plantejada com a repartidor d’espais, té aspectes en comú amb Gir, com són la idea d’apropiació de l’espai i el fet de ser també una peça giratòria. La diferència és que Recinte no té com a objectiu reflectir sinó absorbir les imatges com una pantalla i, a través del moviment, fer la funció de filtre. Segons la percepció, a una banda i a l’altra, trobem el flux, aquest restar absorbit per una pell antiga, aquest vidre que encobreix la idea de síntesi de pell.

Recinte atrapa el moviment, la subtilesa de la percepció, la transitorietat... Els instants diferents que conflueixen fan el dibuix d’una obra escàpola entre el que és formal i el que no ho és, on el record marca el límit entre el vist i no vist i la transparència neutre d’aquest passar, d’aquest caminar de l’espectador... Novament la retícula, però aquí el paisatge humà és imprescindible per articular i construir un espai nou, canviant. Tot succeeix a l’altra banda, com si es tractés d’un mirall, però de fet la percepció necessita dissoldre’s en un diàleg a dues bandes. Sempre hi ha el joc entre dues tensions que pot reduir-se a esquemes abstractes, com a conseqüència d’un concepte racionalitzador i geometritzant de la ment, i a l’esforç per expressar l’aspecte sensible de les coses, les emocions, degut a un fluctuar de les sensacions més romàntic. Hi ha la contradicció de voler explicar cada vegada menys coses en una visió molt abstracte, més pragmàtica, però alhora voler donar forma basant-se en la idea de record. Quan utilitza el vidre, com és el cas de Gir o Recinte, la seva capacitat d’absorbència ens dóna un pont entre el món mineral i la matèria viva, i esdevé aquell emblema calvinià de la perfecció des d’on accedir a la invisibilitat.

A l’obra de Margarita Andreu hi ha una confluència de processos. Tant és que parlem d’instal·lacions, escultures, fotografies, dibuixos... Amb l’escultura dibuixa i construeix l’espai, crea atmosferes a través del vidre i la seva transparència; però amb la fotografia també crea una superposició d’atmosferes que es poden perdre rere un tramat, com si desapareixessin les possibilitats de materialitzar-se rere el camp visual.

* Ian Carr-Harris Moments en l'obra de Margarita Andreu